Laboratori sense murs. Intel·ligència col·lectiva i comunitats d'afectats.

Publicat el 10/01/2009 - Jocs

Co-aprenentatgeAuto-organitzacióComunitats / XarxesJocsLegalFent analògic allò digitalAprenentatge cooperatiuProcomúCreació de xarxesEines de comunicació

Contribuïdors: Antonio Lafuente

Laboratori del Procomú. BCC 2008
Durant mesos, un grup d'acadèmics i activistes hem estat reunint-nos a MediaLab-Prado (Madrid) per tal d'estudiar les diferents formes de fer visible el procomú. Després de moltes hores de treball compartit, volem aprofitar l'experiència per explorar noves formes de treball col·laboratiu que emulin les pràctiques que diem "de laboratori".

El nostre punt de partida ha estat deutor de les formes del seminari tradicional. Un estil que, bàsicament, consisteix en convocar a diversos experts per escoltar l'exposició d'un convidat i després discutir el contingut de la seva intervenció. El més normal és que l'esdeveniment, generalment tancat, s'estengui durant  un parell d'hores i que conclogui, després d'algunes preguntes i les seves respostes, sense cap altre compromís que tornar-se a reunir, potser amb un altre convidat. És molt estrany que després de la trobada sorgeixin iniciatives comunes, ja que la seva principal finalitat és aclarir el fonament empíric i l'abast teòric de l'ens conceptual que vertebra la disciplina o el treball d'un especialista. Quan es tracta d'un seminari molt rodat, la majoria dels assistents conformen un col·lectiu homogeni que acostuma a rebutjar l'assistència de gent de fora o d'estranys. Un seminari, en poques paraules, institucionalitza un cert biaix disciplinari i el grup que el sosté.

Un cicle de conferències imita la fórmula del seminari, però busca l'obertura al gran públic, substituint la competència científica pel paternalisme acadèmic i, en termes generals, recrea l'escissió entre el coneixement expert i el coneixement profà. Cap de les dues fórmules són satisfactòries si pretenem situar els debats al carrer sense prescindir del rigor ni del compromís. Des del principi, volíem experimentar formes de producció del coneixement que no imitessin les velles pràctiques del seminari o la conferència, fórmules que pot ser són adequades en un món amb escassetat d'informació i amb fronteres estrictes entre savis i profans, o entre la cultura de la precisió i la cultura de l'emancipació.

Després dels primers mesos de treball, a MediaLab varem comprovar que el seminari mensual no ens garantia un mecanisme eficient de capitalització d'idees, com tampoc un protocol que permetés el treball a distància, col·lectiu i minuciós: un dels ingredients que necessita el moviment ciutadà, un dispositiu que afavoreixi el contrast d'experiències i la voluntat de construir un món més just. Dues condicions que pot garantir un laboratori que practiqui la pluralitat i la transparència.

El propòsit d'aquest text és analitzar la possibilitat de que un seminari sobre temes socials i polítics esdevingui un laboratori d'idees. Hem mirat de fer-ho en uns termes no massa associats a l'experiència de partida, de forma que la nostra proposta pugui ser projectada sobre altres possibles objectes. Quan es llegeixi aquí el mot "procomú", aquest pot ésser interpretat de dues maneres: primera, com al·lusió a la nostra experiència concreta a MediaLab i, segona, com a un terme que assenyala l'àmbit d'allò compartit per la comunitat a la qual apunta.


Laboratori

Moltes vegades hom diu que una família, un hospital o un riu són un laboratori social, perquè (ben mirats) fan néixer relacions o conflictes que permeten entendre la totalitat o una part significativa de l'entorn social en el qual estan inscrits o, millor, el qual contribueixen a crear. Així, en projectar la mirada sobre un fragment del món, hom pot veure la seva totalitat, fet que és com dir que n'hi ha prou amb unes quantes variables (les que permeten projectar, vertebrar, endreçar) per tal d'accedir a una comprensió d'allò general o d'allò global des del fet local. En escollir les variables, en adoptar un protocol que permet fer aquestes simplificacions sense que semblin capritxoses o arbitràries, hom està fent explícits diversos signes d'identitat:
  • Comunitari: entendre col·lectivament el món o, en altres paraules, apostar per un món fet entre tots, un món comú.
  • Analògic: simplificar-lo per que càpiga a un pla, un esquema, un quadre o una imatge o, en altres paraules, crear un ordre accessible a tots.
  • Experimental: admetre la naturalesa temptativa, experimental, provisional del procés o, dit en altres termes, admetre que fa falta mirar-lo moltes vegades i que ha de ser vist per moltes persones per tal que sigui fiable.

Resumint, un laboratori serveix per fer visibles aspectes ocults (o desdibuixats) de la realitat, així com per reunir fragments disseminats de l'entorn, cosa que explica el fet que molts antropòlegs o sociòlegs afirmin que, a la pràctica, un laboratori crea la realitat. I per això no és sorprenent que la realitat pugui ser vista com un laboratori, o que el laboratori pugui ser vist com un lloc de producció i reproducció de la realitat. O, en poques paraules, que cada vegada és més difícil distingir on comença i acaba el laboratori, o quines són les seves fronteres. Tant és així, que parlar de laboratori sense murs no implica apostar per quelcom inexistent o últim, sinó reconèixer la dificultat per dibuixar la línia divisòria entre què passa allà dins i què passa fora d'allà.


Protocol

La clau està en aquells protocols que fan que les dades siguin pertinents o, en altres paraules, que siguin compartides. I tot i que n'hi ha de molts tipus, ja que conformen un conjunt de regles (o sigui, de convencions) perfectament adaptades a l'objecte (matèria, tema, problema) del qual es tracti en cada ocasió, el cert és que tots comparteixen una característica comuna: automatitzen funcions, és a dir, que no són personalitzats (no hi ha un protocol cap a la genialitat), sinó que poden ser aplicats per qualsevol persona que hagi estat convenientment entrenada (o disciplinada).

El protocol crea una comunitat de practicants i el seu ús fomenta un llenguatge comú, uns dispositius acreditats i, fins i tot, uns estàndards d'ocupació de l'espai: per això s'assemblen tant uns tallers als altres, igual que passa amb els centres sanitaris, els jardins botànics, els bufets d'advocats i els estudis de fotografia. És a dir, que a la regularitat que veiem entre oceans, muntanyes i selves, cal afegir aquella que veiem a les institucions des de les quals s'estudien o, remetent-nos al que ja hem dit, allà on se'ls crea.

Si aquesta reflexió és correcta, llavors cal donar importància a les tasques d'automatitzar funcions i de construir un espai que sigui reflex de la naturalesa de l'activitat que volem desenvolupar, inclosos els protocols i les pràctiques. Parlar de protocols implica identificar el llindar de rigor i els compromisos que, de forma voluntària, es volen acordar com a estàndard de conducta, i que funcionaran com el món comú que ens constitueix i que ajudem a constituir. Un laboratori és un espai comú, crea una comunitat de practicants.


Comunitat

La noció de comunitat és clau, tot i que cal desvincular-la de qualsevol connotació orgànica, ideològica o creença. Pot haver, i sempre hi van ser, comunitats distribuïdes i/o d'estranys reunides al voltant d'un tema o d'un problema. Són els anomenats grups d'afectats o concernits, són tots aquells col·lectius que es fan visibles quan una nova tecnologia (posem un test, una intervenció o una enquesta) els segrega del conjunt assignant-los / fabricant-los una tecno-identitat (per exemple, asmàtics, gent amb pròtesis, o motoritzats) que pot ser contestada. També un laboratori pot no estar format per coreligionaris.

Es fa, però, imprescindible el fet que estigui connectat a d'altres nodes a una xarxa que es configura al voltant de protocols que garanteixen la circulació d'objectes entre nodes i que, en conseqüència, formen part d'una comunitat: comparteixen i creen un espai comú en xarxa pel qual es desplacen (és a dir, es discuteixen i s'aprecien) els objectes que, entre tots, (els) constitueixen. En resum, no hi ha comunitat sense el rigor (pel que fa als protocols acordats) que permet produir objectes capaços de desplaçar-se entre diferents àmbits culturals i espaials. I quan no es desplacen, quan no hi ha interoperabilitat, no pot créixer el comú que sosté la comunitat.


Procomú

No hi ha procomú sense comunitat, i viceversa. Però, a qui representen els membres del laboratori? O, recíprocament, qui se sent representat per allò que s'hi fa? El laboratori no és una xerrada de cafè ni un seminari acadèmic. La seva funció no és clarificar conceptes, com tampoc ho és fer amics o fer carrera. No hi ha dubte que acompleix la funció de crear connexions entre persones i coses, bé siguin aquestes "co-laborators" (co-laboratori) o usuaris ocasionals, bé siguin conceptes, espais o llibres. La seva principal funció no consisteix en fer de portaveu vicari de la naturalesa o de l'Estat, com deien els moderns o els qui donaren suport a la Revolució Francesa, respectivament. L'objectiu principal és fer visibles comunitats emergents d'afectats: donar-los la paraula, donar-los el temps, donar-los l'experiència, donar-los la tecnologia, donar-los els mitjans de comunicació, donar-los les paraules.

El laboratori no està per pensar-los, sinó per pensar-se a través d'ells. Encara més, pel fet de no imitar totes les seves característiques històriques i antropològiques, el nostre laboratori no és un espai d'exclusió, tancat a la mirada i la presència dels públics, sinó just el contrari, doncs allò que volem és implicar-los en la configuració del món.

El procomú, doncs, és tancat i recreat, connectat i reconnectat: neix de la interacció entre els afectats que troben a faltar alguna cosa que els està sent negada i que donaven per feta, heretada o inalienable. El procomú és un estat d'emergència (per imprevisible i per urgent), sorgeix de la presa de poder dels afectats que reclamen drets amenaçats o destruïts. El procomú redimeix als públics de la seva condició de súbdits / consumidors i fragmenta la societat en comunitats resistents a la realitat. No hi ha procomú sense comunitat: fer-lo visible és el treball del laboratori.



LABORATORI SENSE FRONTERES

Dinàmica

Totes aquestes idees poden portar-se a la pràctica sempre que es vulgui transformar el tradicional seminari de treball en un laboratori d'idees. Abans de descriure les iniciatives que suggerim, dediquem unes línies a avaluar el tema de l'espai. Les coses han d'organitzar-se per fomentar un ambient obert i col·laboratiu. Som conscients que són molts els qui expressen aquest desig i que és més fàcil fer declaracions d'intencions que aconseguir una atmosfera realment participativa. Però també sabem que la tarima que alça la posició del ponent, la taula que separa els àmbits d'aquells que parlen i d'aquells que escolten, no són artefactes que afavoreixen l'horitzontalitat.

La disposició que ens sembla més neutral des del punt de vista de l'espai és la circular, de forma que els co-laborants i els co-laborators, així com també el públic, es disposin al voltant d'un espai buit central en cercles concèntrics. La càmera que enregistra cada sessió ha d'evitar situar-se a una posició que torni a centrar allò que d'inici ha estat dissenyat per no construir jerarquies (mediàtiques) que no necessitem.

Dues línies més. Hi ha molts dispositius que es consideren eficaços i que ens aparten del model que busquem. El "think tank", el taller o el comitè són estructures tancades i corporatives. En canvi, el fòrum, l'assemblea o l'ateneu, fins i tot sent més obertes, no aconsegueixen superar la seva naturalesa generalista i ocasional.

La proposta que hem elaborat i estaríem encantats de discutir, cap al següent quadre:

***********
Reconeixement-No comercial-Compartir Igual 3.0 EspanyaPàgina: 1
Amb el suport de :
Platoniq

Laboratori del Procomú. BCC 2008

El Laboratori del Procomú reuneix a persones d'àmbits diversos com la filosofia, l'ecologia, l'activisme, el "hacktivisme", el dret, l'urbanisme, l'art, el periodisme o la política econòmica. Després d'una primera etapa desenvolupada entre el juny de 2007 i el febrer de 2008, les conclusions de la qual aplega Antonio Lafuente al seu text "Laboratori sense murs", s'han format diversos grups de treball que es reuneixen de manera periòdica i que treballen online per debatre i planificar accions sobre el valor dels diversos "procomuns" i sobre els perills que els amenacen.

MÉS MEDIA: